Curiositats

 

La primera imatge de Yù

El descobriment del Museu Guimet, Museu Nacional de les Arts Asiàtiques de París, va suposar un gran pas endavant per a la investigació prèvia a l’escriptura de La princesa de jade. Però, per damunt de totes les imatges que em van quedar d’aquest espai, destaca la figura que us presento en la fotografia, en la qual vaig trobar la barreja perfecta entre sensibilitat i caràcter que pensava per al meu personatge.

Trobar informació sobre la Xina del segle VI es fa difícil, els documents són escassos, les construccions de l’època, la majoria fetes en fusta, van resultar extremadament  efímeres.

Per aquests motius, les figures de terracota que es conserven al Museu Guimet, reproduint habitatges, instruments musicals, animals, persones… em van ajudar a somiar l’ambient i els detalls de la part de la novel·la que té lloc a la Xina.

D’altra banda, el fascinant pien-chung, campanes en sèrie, va servir per il·lustrar una de les escenes a l’estança de la princesa Yu.

 

El "Pien-chung" del Museu Guimet.

_______________________________

Mandales d’aigua

 

El fet de mantenir oberts els sentits et fan percebre la realitat en tota la seva dimensió.

Era hivern, un diumenge plujós. Davant casa meva, la branca d’un arbre regalimava les darreres gotes després del xàfec. Un basal al terra les acollia interpretant una melodia antiga…


_______________________________

La Sogdiana

 

Homes sogdians segons un fresc del segle VIII

Quan t’enfrontes a una novel·la històrica les sorpreses poden ser constants. Una de les més felices en escriure La princesa de jade va ser el descobriment d’antics països que el temps ha anat oblidant i transformant.

Potser el que més em va cridar l’atenció va ser la Sogdiana. Situats a cavall entre Tayikistan i Uzbekistan, els sogdians van ser un poble de llengua irania. Les seves ciutats més importants eren Samarkanda i Numidllkat (l’actual Bujara), referència inexcusable durant segles de la Ruta a l’Orient..

_______________________________

La pesca amb cormorà

A certes localitats de Xina, com ara a Guilin, a les vores del riu Lijiang, o al llac Erhai, es fa servir el cormorà per a la pesca. Se li lliga un cordill a la part inferior del coll de manera que pugui capturar el peix, però no empassar-se’l. El pescador, una vegada que el cormorà ha capturat un peix, se l’extreu (ja que li ha quedat empresonat al coll) i ho disposa tot per efectuar noves captures.

La imatge de les fràgils embarcacions lliscant per l’aigua em van seduir de bon començament. Les siluetes dels pescadors sota els barrets cònics i l’estampa dels ocells retallant-se en la foscor eren la mateixa essència de la bellesa. Les llums sobre els troncs en la nit em recordaven els balls de fanalets.

Però, i el cormorà? Aquest ocell de fins a 90 cm que construeix el seu niu en penya-segats o en arbres i es veu reduït a fer d’ham. Em pregunto quantes vegades no hem utilitzat cormorans disfressats per aconseguir els nostres propòsits. Sovint hi penso…

_______________________________

Ciutats subterrànies

Cavernes, grutes, espais tancats que ens porten a la memòria llocs llòbrecs, aires enrarits. No hauria estat el mateix enfrontar-me a  aquestes ciutats subterrànies si no hagués viatjat a la Capadòcia i m’hagués deixat seduir per les seves estructures oníriques.

Hi ha molts tipus d’arquitectures imaginàries que tenen a veure amb la cultura i, també, amb la fantasia i el visionari. Es parla de ciutats de gel o d’aigua com, per exemple, la projecció de la Fata Morgana, una presumpta ciutat de cristall i aigua que sol aparèixer a l’estret de Messina il·luminada i acolorida per l’arc de Sant Martí. També s’han vist i descrit ciutats aèries, llegendes basades en les formes arquitectòniques que adquireixen els núvols en determinades condicions  atmosfèriques.

Quan vaig donar vida a la ciutat subterrània de Kaimakli, no em va assaltar cap sensació claustrofòbica. Vaig retrocedir mil quatre-cents anys, i vaig intentar visionar la seva construcció sobre una sèrie de cent túnels que, a manera de laberint vertical, connectaven diferents nivells d’habitacles, tallers i fins i tot corrals. Els seus primers habitants l’anomenaven Enegup.

De ben segur un espai que ja forma part del meu imaginari.

_______________________________

Una figura de terracota del Museu Guimet

Arquitectura xinesa

La Yu necessitava un lloc on viure i jo necessitava imaginar les ciutats d’un país que pràcticament no conserva res de l’època. La immersió per comprendre la seva manera de construir em va atrapar.

De manera contraria a l’Occident, l’arquitectura xinesa posa èmfasi en l’impacte visual de l’amplària dels edificis. Una de les característiques més importants rau en la simetria bilateral, que té a veure amb el balanç.

A diferència d’altres materials de construcció d’edificis, les estructures de fusta velles no sobreviuen perquè són més vulnerables a la intempèrie i al foc, i són susceptibles de podrir-se amb el pas del temps. La pagoda de Songyue construïda el 523 és la pagoda existent més antiga de la Xina. L’ús de maó en lloc de fusta va tenir molt a veure amb la seva resistència al llarg de tants segles.

El Museu Guimet de París em va proporcionar els models necessaris per poder omplir l’espai físic de la ciutat de Wuhan.

_______________________________

 

La figura d'un monjo esculpida pels elements

L’art del Suiseki (les pedres paisatge)

Un dels descobriments que em van atrapar amb més força va ser l’art del Suiseki. Segurament per tot allò que té d’imaginatiu.

El Suiseki és una roca esculpida per la força de la naturalesa. És apreciada i venerada perquè posseeix la força de suggerir un paisatge, un objecte. En general no és més petita que la mà humana. Un Suiseki molt bo té el poder de representar als ulls de l’ésser humà, en uns quants centímetres, la terra sencera i el cosmos.

Però el que trobo realment interessant és la mirada. Cadascú, com en el cas de descobrir imatges en els núvols, hi projecta el seu imaginari i les seves vivències per tal de fer-ne una peça única.

La muntanya que a mi em recorda el Montseny a un espectador oriental li pot semblar el tram final del Qomolangma, el cim més alt del món.

 

Una serralada

_______________________________

Un ventall amb nu shu

Un llenguatge secret. El nu shu

Em va semblar tota una revolució que, fa més de mil anys i durant segles, dones d’algunes regions de la Xina utilitzessin una cal·ligrafia de dos mil caràcters incomprensible per als homes, que avui aporta valuosos documents per a la història xinesa. Actualment, només unes deu ancianes a tot el país coneixen el nus hu, aquest llenguatge femení, i alguns investigadors l’estan recollint abans que es perdi per sempre.

Fa 1700 anys, les dones xineses no tenien dret a l’educació formal i vivien sotmeses a casa dels seus pares i després a casa dels seus marits. Expulsades de l’idioma dels homes, van decidir inventar un idioma propi, el nu shu, que en xinès vol dir escriptura de dones.
Aquesta resposta genèrica davant de l’exclusió es va expandir en xarxes afectives, entre mares i filles, entre amigues, creant vincles més forts que la sang mateixa. “Germandats Jurades” que van repartir els missatges quotidians, les emocions, els desigs i els somnis que vivien a diari les camperoles analfabetes, les dones sotmeses.
El nu shu, que moltes dones aprenien de nenes, va ser utilitzat principalment per a la creació de les “Cartes del tercer dia”, uns fullets escrits sobre tela en els quals les dones transmetien consells a les seves filles sobre el matrimoni. Eren enviats tres dies després del casament.

Hi recollien, a tall d’ensenyament per a la núvia inexperta, cançons xifrades a l’esmentada llengua, amb somnis, esperances i sentiments compartits per altres dones.

La vida de les casades era difícil, perquè eren obligades a abandonar el seu llogarret de naixement, les seves amistats, i partir a la comunitat del seu futur espòs, algú que mai no havien vist i amb els qui havien de passar la resta de les seves vides.

En diaris i ventalls s’han trobat reflexions íntimes, consells, descripcions de bombardeigs, guerres… Hi ha qui assegura que la inventora va ser una de les concubines d’un emperador, que va idear aquest idioma per poder comunicar-se amb les seves amigues sense ser descoberta. Amb el pas del temps i l’extensió de l’ús de la llengua estàndard xinesa es va anar arraconant aquest codi femení. Després de la revolució xinesa, el l949, va començar un procés de purga de dretans i les dones que practicaven el nu shu van tenir problemes. Els comissaris polítics, en no poder entendre els traços, van desconfiar i van anomenar-la el llenguatge de les bruixes.

No sembla que hàgim avançat gaire, massa sovint tot allò que no som capaços d’entendre ho rebutgem amb qualificatius que parlen de la nostra intolerància cap el desconegut.

_______________________________

Gràcies per la vostra curiositat.

Coia Valls

Anuncis
%d bloggers like this: